Las niñas perdidas (Cristina Fallarás)
La
Guerrilla dels Cossos ens vam voler sumar al cicle Febrer Negre de
l’Ateneu Candela, un espai de debat, aprenentatge i ‘disfrute’ de la
novel·la negra i tot el que se’n deriva (i s’hi vincula). A la Guerrilla
fem ‘clubs de lectura’, però aquest ens ha resultat ser un pèl
diferent. Si normalment triem un tema, busquem una lectura (article,
assaig, documental) i intentem extreure’n el màxim profit diguem-ne
teòric, amb Las Niñas Perdidas el procediment ha estat invers: en una
novel·la -i precisament en aquesta novel·la- s’hi entrellacen molts
temes, moltes idees i moltes crítiques. És l’hora de posar tot el nostre
bagatge guerriller al servei de la ficció. I quina ficció!
Per
fer-ho hem comptat amb la col·laboració de Marce García, pare i
coorganitzador del Febrer Negre, que a més d’explicar-nos coses molt
interessants sobre el gènere ‘noir’, debats teòrics i classificacions,
ha compartit amb nosaltres la fascinació per un dispositiu literari tan
bèstia, en tots els sentits.
Sensacions
Les
sensacions a l’hora de llegir el llibre han estat molt diverses. Ens ha
atrapat el ritme de la narració, ens ha captivat la protagonista i hem
odiat tot el que ella odia, però també ha ferit la sensibilitat
guerrillera. És necessària tota aquesta violència? L’hem comparada amb
altres violències literàries i cinematogràfiques que ens poden provocar
rebuig o, ben al contrari, plaer. Dediquem una estona a parlar d’allò
que ens fa empatitzar amb un personatge, ja sigui bo o dolent
(empatitzar amb els dolents, quin temazo!). Veiem que l’autora passa
olímpicament de justificar les accions: els personatges de Las Niñas
Perdidas es troben en una cruïlla, en un punt de no retorn, davant d’uns
fets que els canviaran per sempre. I l’autora no ens explica com han
arribat fins allà: no justifica els seus actes, els seus comportaments.
Sí que hi ha pinzellades d’un passat, de trajectòries, però no trobem
aquell recurs “aquest personatge és així perquè li ha passat tot això a
la vida”. Són així perquè sí, perquè al món hi ha gent així, perquè ells
i elles ho han triat.
Violència —Spoilers a partir d’ara!—
La
violència és el gran tema d’aquesta novel·la, i l’autora la desgrana,
l’analitza i s’hi embolcalla. Partim d’un crim sanguinari —l’assassinat
de dues nenes a mans de pedrastes— i d’un retrat de dues Barcelones que
es maltracten mútuament: els baixos fons i la delinqüència, les drogues,
la pobresa per un costat; i la postal turística, la Marca Barcelona, el
glamour per un altre.
Descobrim,
amb fascinació, que la violència a la novel·la (només?) va sempre
acompanyada d’una relació de poder, d’un maltractament a la innocència.
No només les nenes —que són els sants innocents— sinó també els animals
que la detectiu necessita matar per canalitzar la seva ràbia. Animals
domèstics, creats per ser estimats, criatures vulnerables. Com
canalitzem la nostra ràbia?
Quins tipus de violències trobem?
Per
respondre a aquesta pregunta és important recordar l’encàrrec que rep
la detectiu: Qui és el culpable de tot això en un sentit ampli? Com hem
dit abans, la violència és EL TEMA. En un moment de la conversa, arribem
a la conclusió que el culpable de tot el que passa és la mateixa
violència, i com aquesta engendra més violència en un espiral
irrefrenable.
L’autora defineix tres tipus de violència:
a) ‘Delicada,
líquida, elegante, propia de un mundo de formas y piel de melocotón que
ya hemos perdido definitivamente. Violencia muelle. Pequeña molicie
criminal. Va por mi madre’. En aquesta violència hi veiem els avis
de les nenes, la mare d’acollida i els membres del cos policial. Uns
personatges que només es preocupen per les aparences i que volen que
aquest ‘malson’ passi i poder-lo oblidar, com si no hagués passat res.
b) Quimica. No viene de
afuera, se revuelve desde dentro, pero se obtiene. Violencia adquirida
por el desarraigo, la segunda viene del íntimo dolor i del pasmo. Va por
mi. Evidentment va per la detectiu però també per la mare
biològica, pel Genaro i pel Jesús. Personatges autèntics, amb grans
defectes i grans virtuts, perduts en un món que els ataca per totes
bandes. L’autodestrucció i la incomprensió d’un món que falla.
c) La tercera es la
violencia de un mundo navaja, afilado, puntiagudo. Nace de la pérdida
total, no conoce las formas ni guarda información genética al respecto.
Viene de fuera con crueldad. Es una violencia ejercida por el otro con
toda su bestia actuando. Va por mis hijas. Aquest tipus de violència
és la violència estructural, la que ens contempla als ciutadans com una
xifra, la que ignora les necessitats perquè no té cura de nosaltres.
Evidentment també és la violència macarra, la de novel·la criminal, la
de venjances. És la violència exercida des d’una posició de poder.
Sense
entrar en els detalls de la trama, la conversa ens va portar a
reflexionar sobre la violència estructural que patim dia a dia a la
ciutat. Com viure una vida fora del que s’espera de nosaltres pot
suposar una marginació o una criminalització de les pròpies opcions. Com
l’únic vincle vàlid entre els éssers humans són els diners (uns altres
grans culpables), com les cures i la tendresa queden relegades a un
segon pla o directament menyspreades. Com vinculem, sense escrúpols,
pobresa i violència (‘aquesta gent, ja se sap’), i un llarg etcètera.
Unes reflexions que ens serviran per teixir la nostra propera acció…