Conclusions Las niñas perdidas

Las niñas perdidas (Cristina Fallarás)

La Guerrilla dels Cossos ens vam voler sumar al cicle Febrer Negre de l’Ateneu Candela, un espai de debat, aprenentatge i ‘disfrute’ de la novel·la negra i tot el que se’n deriva (i s’hi vincula). A la Guerrilla fem ‘clubs de lectura’, però aquest ens ha resultat ser un pèl diferent. Si normalment triem un tema, busquem una lectura (article, assaig, documental) i intentem extreure’n el màxim profit diguem-ne teòric, amb Las Niñas Perdidas el procediment ha estat invers: en una novel·la -i precisament en aquesta novel·la- s’hi entrellacen molts temes, moltes idees i moltes crítiques. És l’hora de posar tot el nostre bagatge guerriller al servei de la ficció. I quina ficció! 

Per fer-ho hem comptat amb la col·laboració de Marce García, pare i coorganitzador del Febrer Negre, que a més d’explicar-nos coses molt interessants sobre el gènere ‘noir’, debats teòrics i classificacions, ha compartit amb nosaltres la fascinació per un dispositiu literari tan bèstia, en tots els sentits. 

Sensacions

Les sensacions a l’hora de llegir el llibre han estat molt diverses. Ens ha atrapat el ritme de la narració, ens ha captivat la protagonista i hem odiat tot el que ella odia, però també ha ferit la sensibilitat guerrillera. És necessària tota aquesta violència? L’hem comparada amb altres violències literàries i cinematogràfiques que ens poden provocar rebuig o, ben al contrari, plaer. Dediquem una estona a parlar d’allò que ens fa empatitzar amb un personatge, ja sigui bo o dolent (empatitzar amb els dolents, quin temazo!). Veiem que l’autora passa olímpicament de justificar les accions: els personatges de Las Niñas Perdidas es troben en una cruïlla, en un punt de no retorn, davant d’uns fets que els canviaran per sempre. I l’autora no ens explica com han arribat fins allà: no justifica els seus actes, els seus comportaments. Sí que hi ha pinzellades d’un passat, de trajectòries, però no trobem aquell recurs “aquest personatge és així perquè li ha passat tot això a la vida”. Són així perquè sí, perquè al món hi ha gent així, perquè ells i elles ho han triat. 

Violència —Spoilers a partir d’ara!—

La violència és el gran tema d’aquesta novel·la, i l’autora la desgrana, l’analitza i s’hi embolcalla. Partim d’un crim sanguinari —l’assassinat de dues nenes a mans de pedrastes— i d’un retrat de dues Barcelones que es maltracten mútuament: els baixos fons i la delinqüència, les drogues, la pobresa per un costat; i la postal turística, la Marca Barcelona, el glamour per un altre.

Descobrim, amb fascinació, que la violència a la novel·la (només?) va sempre acompanyada d’una relació de poder, d’un maltractament a la innocència. No només les nenes —que són els sants innocents— sinó també els animals que la detectiu necessita matar per canalitzar la seva ràbia. Animals domèstics, creats per ser estimats, criatures vulnerables. Com canalitzem la nostra ràbia? 

Quins tipus de violències trobem?

Per respondre a aquesta pregunta és important recordar l’encàrrec que rep la detectiu: Qui és el culpable de tot això en un sentit ampli? Com hem dit abans, la violència és EL TEMA. En un moment de la conversa, arribem a la conclusió que el culpable de tot el que passa és la mateixa violència, i com aquesta engendra més violència en un espiral irrefrenable. 

L’autora defineix tres tipus de violència: 

a) ‘Delicada, líquida, elegante, propia de un mundo de formas y piel de melocotón que ya hemos perdido definitivamente. Violencia muelle. Pequeña molicie criminal. Va por mi madre’. En aquesta violència hi veiem els avis de les nenes, la mare d’acollida i els membres del cos policial. Uns personatges que només es preocupen per les aparences i que volen que aquest ‘malson’ passi i poder-lo oblidar, com si no hagués passat res.

b) Quimica. No viene de afuera, se revuelve desde dentro, pero se obtiene. Violencia adquirida por el desarraigo, la segunda viene del íntimo dolor i del pasmo. Va por mi. Evidentment va per la detectiu però també per la mare biològica, pel Genaro i pel Jesús. Personatges autèntics, amb grans defectes i grans virtuts, perduts en un món que els ataca per totes bandes. L’autodestrucció i la incomprensió d’un món que falla.

c) La tercera es la violencia de un mundo navaja, afilado, puntiagudo. Nace de la pérdida total, no conoce las formas ni guarda información genética al respecto. Viene de fuera con crueldad. Es una violencia ejercida por el otro con toda su bestia actuando. Va por mis hijas. Aquest tipus de violència és la violència estructural, la que ens contempla als ciutadans com una xifra, la que ignora les necessitats perquè no té cura de nosaltres. Evidentment també és la violència macarra, la de novel·la criminal, la de venjances. És la violència exercida des d’una posició de poder. 

Sense entrar en els detalls de la trama, la conversa ens va portar a reflexionar sobre la violència estructural que patim dia a dia a la ciutat. Com viure una vida fora del que s’espera de nosaltres pot suposar una marginació o una criminalització de les pròpies opcions. Com l’únic vincle vàlid entre els éssers humans són els diners (uns altres grans culpables), com les cures i la tendresa queden relegades a un segon pla o directament menyspreades. Com vinculem, sense escrúpols, pobresa i violència (‘aquesta gent, ja se sap’), i un llarg etcètera.

Unes reflexions que ens serviran per teixir la nostra propera acció…